9-N
Feia molts dies que havia abandonat el bloc, suposo que ja em repetia massa en les meves reflexions, hi havia convertit el procés sobiranista en el tema exclusiu. La veritat és que he tocat el tema amb variades perspectives, ja sigui responent cartes, opinant de programes televisius o simplement donant el meu punt de vista personal, però avui tinc la necessitat d'expressar les sensacions i reflexions d'una data a Catalunya que crec que serà històrica, el 9 de Novembre del 2014.
Potser la cosa més curiosa que vaig experimentar, va ser la sensació de que votava per primer cop, la qual cosa no era veritat, però la forta campanya de l'estat central i altres formacions polítiques i socials de que estava fent quelcom prohibit o tabú, va fer que sorgís aquesta mena de sentiment miratge. L'altre moment intens va estar quan la meva filla de disset anys votava per primer cop, i no per una opció política era per la creació d'un nou país.
Les converses a les portes de l'institut amb variades opinions i punts de vista, que bàsicament venien de la gent del "SI-SI", també em varen fer veure que som gent amb criteri, i malgrat que desitgem el mateix som heterogenis i no un grapat de xais com alguns pretenen presentar-nos. Una de les coses que jo defensava era que hi hagués una representació prou significativa del "NO" en les votacions, això voldria dir que ells tampoc formaven part de l'altre ramat, i mira per on un 4.55% va votar NO.
Si ja ho sé oblido el 10% del "SI-NO" però aquests mereixen menció a part, evidentment no aquests 200.000 i escaig que varen votar, més aviat als moltíssims federalistes que segons el meu punt de vista estan confusos. Si, crec que estan perduts, creuen en una opció legítima i fins tot perquè no dir-ho més realitzable a dia d'avui, però ho volen aconseguir d'una forma com a mínim curiosa. Els independentistes busquem un país propi on podem decidir el nostre rumb com a poble i negociar de tu a tu amb qualsevol estat. Els federalistes del PSC bàsicament busquen que Espanya ens atorgui l'estatus d'Estat amb la desavantatge negociadora que això suposa. Senyors primer esdevinguem Estat i després decidim que ens convé.
Tornem a la jornada en qüestió i en el que jo vaig percebre i observar. Una altre de les coses que em va sobtar va ser la quantitat de gent gran que va anar a votar, aquest fet havia de tenir una lectura positiva per força, però em vaig adonar que més aviat era una lectura de caire èpic. Una acció digne dels últims defensors de la Barcelona assetjada del 1714, que tot i sabent que no veurien mai la victòria la seva acció seria recordada i honorada per sempre més. Els nostres avis han viscut de tot i amb intensitat, cal que fem un esforç per dur a terme una revolució pacífica però intensa, que una nit plujosa ells varen somiar, un poble lliure per prendre les seves decisions.
Bé, un cop fetes les reflexions polítiques i emocionals caldria fer un anàlisi dels nombres purs i durs. Està clar que no era un procés "normal" i que tothom fa la valoració com l'hi convé, però hi ha alguns aspectes que són evidents. El primer el civisme i la capacitat organitzativa del poble català, el segon la sorprenent participació en un acte tant estrany, i la tercera que malgrat la sorprenent resposta ciutadana, els nombres parlen per si sols, encara hi ha molta feina a fer si aspirem a ser un Estat lliure i sobirà. És imprescindible que partits polítics , entitats ciutadanes de tota classe, empresaris i sindicats , s'asseguin i assentin les bases del país que volem ser. No volem promeses electoralistes ni ideològiques, el poble reclama o jo almenys tenir clar on anem i com ho farem. Aquesta demanda l'escoltada amb moltes conversacions i discussions, i estic convençut que serà la que desequilibri la balança de manera clara. Ara ja sabem els greuges de seguir com estem, cal que clarifiquem el punt on volem arribar i la viabilitat real dels nostres anhels.
Potser un canvi així provoca cert vertigen o fins i tot por, però si ens proporcionem una fita assenyada, plural i factible, el poble català lluitarà i treballarà no només per arribar-hi, dons un cop assolida farem mans i mànigues per millorar-la.
Ja fa molt temps que intento entendre quina és la ideologia de formació política de Ciutadans, a quin sector de població aspira a representar i perquè atrau a segons quins sector.
Personalment intento està informat de la vida política del meu país, i hi estigui o no d'acord faig els possibles per entendre les posicions d'uns i altres, però amb la gent de C,s no ho acabo de aconseguir. Sincerament se molt poc de les seves idees, bàsicament podria dir que són contraris a l'immersió en favor d'un model trilingüe a parts iguals, i busquen aconseguir un sistema electoral de llistes obertes, tret d'això i de que estan en contra d'una consulta no sabria que més dir, no els veig ni progressistes ni conservadors, ni tant sols lliberals com a vegades els presenten.
Com que no aconsegueixo etiquetar-los m'he fixa't quin tipus de gent els segueix i descobert una cosa que ja sabia; Els definiré com els incomodes, no per mi que quedi clar, incomodes amb si mateixos o també podria dir els des-ubicats . Perquè dic això, senzill tot seguit provaré d'explicar-ho sense ànim d'ofendre a ningú.
No cal ni dir-ho que Catalunya tenim una societat molt plural, on convivim ciutadans de origen divers tant de la península com d'altres països, però jo em fixaré amb un sector molt concret i alhora nombrós com són els fills d'aquells que un dia varen marxar de qualsevol regió d'Espanya per venir a Catalunya a guanyar-se les garrofes. En aquest sector també i podria incloure una part indeterminada de fills de parelles mixtes( Català/na amb un/a d'una altre regió d'Espanya)
Aquest sector sol estar força confús, degut a que han nascut i viscut a Catalunya però han estat educats per la família en els valors i tradicions de regions molt diferents culturalment, en si això no és cap mal, és fins i tot lògic que els pares eduquin els seus fills com els han educat a ells, però això crea un "conflicte" d'identitat força curiós. Com és normal han rebut una educació docent on es transmet els valors i tradicions de Catalunya, al igual que a Galícia o Extremadura transmeten els seus, forma part de la conservació identitaria d'un poble. I vet aquí el problema.
I ara molts pensareu, quin problema hi ha? Amb molts casos cap, però amb molts altres, i en aquests ens centrarem, la falta de afecció a la terra. No coneixo cap aragonès, extremeny o andalús que no estigui orgullós de la seva terra, en canvi si coneixo molts catalans que en reneguen constantment, amb el detall que no poden dir que són andalusos, extremenys o aragonesos perquè seria mentir, així que es defineixen a ells mateixos com espanyols. Per això els anomeno els incòmodes, viuen en una terra on les seva tradició i cultura no la consideren seva, i proven de viure segons unes tradicions que mai han viscut realment. Dir que són espanyols els hi resulta el recurs més eficient, ja que no diuen cap mentida i alhora no s'auto-enganyen dient que són d'una altre regió que en prou feines han visitat.
Ben mirat la situació que he esmentat i aquest sentiment pot ser lògic, tothom qui més qui menys vol formar part d'un col.lectiu afí als seus valors i la seva situació personal, el que ja és més "greu" és que vulguin privar als seus fills d'aquesta afecció a la terra que els ha vist néixer a ells i els seus fills, ho trobo d'un egoisme pervers. No dic que alliçonin els seus fills en l'independentisme, però si en l'amor a la seva terra, cultura, llengua i costums, que vagin on vagin diguin amb orgull que són catalans, que es sentin cofois quant els reconeguin per el seu accent peculiar a la resta de l'estat espanyol, i a més que valorin i respectin els origens dels seus avis, ja que això els farà més tolerants, i si creuen en una Espanya unida em sembla bé , però que no diguin mai als seus fills que per ser-ho has de ser menys català.
Per a mi aquest és el perfil majoritari del votant de C,s, a part dels que han perdut la fe en altres partits de caire estatal. Aquesta formació ha nascut per donar sentit a aquesta estranya
Arran dels continuats atacs de la formació política de Ciutadans al sistema educatiu català , i més concretament a la nomenada immersió lingüística, he intentat valorar si tenen alguna mena de raó.
El primer ha estat identificar al col.lectiu que defensen, i per les seves intervencions públiques i la obstinació en parlar en castellà al parlament ( que tots respecten i respectem) jo diria que els seus seguidors són en majoria castellano-parlants.
Seguidament he consultat l'agenda del meu fill de onze anys i he comptat quantes hores lectives a la setmana les feia en català, i són aproximadament vint-i-quatre, dic aproximadament perquè hi alguna hora com la de informàtica que la fan amb anglès i jo la he comptada com hora en català, també matisar que va a una escola concertada i fan més hores lectives a la setmana.
Si agafem aquestes dues dades els resultats són curiosos, ara ho veureu:
1er supòsit.
Si el nen viu en un entorn familiar castellano- parlant, resulta que només està "obligat" a parlar i escriure en català 24 hores a la setmana, això no vol dir que fora d'escola no l'utilitzi, però ja és de forma voluntària. Dit d'una altre manera només està obligat a expressar-se en català un dia a la setmana.
2ón supòsit.
El nen viu en un entorn familiar catalano- parlant, només està "obligat" a expressar-se en un altre llengua 6 hores a la setmana, 3 en castellà i 3 en anglès.
Hi ha més supòsits, com famílies mixtes o de parles estrangeres però al igual que el dos anteriors supòsits només compto les hores obligatòries i són iguals.
Vistes les dades anteriors és curiós observar com els catalano-parlants estan en minoria de condicions alhora d'aprovar amb èxit una matèria troncal com és la llengua castellana, tenint en compte que no és l'idioma que utilitzen a casa i només estan "obligats" a utilitzar-lo 3 hores a la setmana, i més curiós encara és que Ciutadans defensi que els castellano-parlants estan patint un greuge, ben mirat el que diuen és que els catalano-parlants no dominem prou bé el castellà, o dit d'una altre manera, que els catalano-parlants no rebem prou formació en llengua castellana, en canvi la immersió s'aboca totalment en que els castellano-parlants no estiguin en inferioritat de condicions en vers els catalano-parlants.
Per desgràcia alguns polítics viuen en una mena de bombolla ideològica, i no veu la realitat del dia a dia, on el ciutadà conviu amb les dues llengües i altres amb la major normalitat, i s'hi posin com s'hi posin la immersió ha donat igualtat.
Al igual que el senyor Wert, l'únic objectiu de Albert Ribera & Co , és espanyolitzar, perdó castellanitzar i quant dic això em refereixo a l'antic regne de Castella, als ciutadans de Catalunya. Obliden que Espanya va néixer plurinacional i multicultural i tornar a l'origen potser serà la forma més natural de conviure, cadascú a casa seva i la pau i el respecte a la de tots.
Jo no tinc tanta gràcia
com el poble andalús
però amb paciència
segur que alguna cosa em surt.
Catalunya s'aprofitat, dius
del teu parent inmigrat
llàstima que no recordis,
que aquí va poder omplir el pap.
Pobres Andalusos Catalans,
quin fart de treballar
suor i les penúries constants
feren possible la teva "peoná"
El Català em ensenyat,
i en bilingües els em convertit
quin horror, quin pecat,
cremeu-los que els han poseït
Ni mètrica ni rima
tenen sentit.
Però creieu-me
m'he divertit.
Nota: Prometo no tornar-ho a fer, però com diu aquí dalt, per carnaval tot s'hi val.
