dilluns, 28 d’octubre del 2019


UN CONCURS ABSURD, O NO?

( presentador) -Estimats conciutadans, és un dia important per la nostra terra ! Avui per primera vegada i segurament no l'última, lliurarem els guardons «GRÀCIES A MÍ»
Aquests guardons estan destinats a reconèixer la molt desinteressada aportació dels ciutadans , perquè les nostres estimades forces de seguretat puguin rebre una medalla al mèrit policial.
Cal remarcar l’importància del sacrifici incondicional dels nostres guardonats, que han posat en perill la seva vida, per tal que les forces policials estatals puguin ser rebudes amb honors als seus llocs d’orígen. I no menys important, que puguin explicar als seus fills i nets la veritable història de la medalla que varen rebre.
Sense més dilacions anunciarem als premiats i en quina de les categories han estat premiats.

El trofeu goma d’or és per..... Pepitu de l’ull viu!!

(veu en off) Pepitu el 18 d’octubre de forma desinteressada i valenta , mentre era testimoni d’uns aldarulls al carrer, no es va conformar en ésser un simple espectador i en un acte de valor sense precedents va oferir-se a rebre un impacte de pilota de goma al ull, que va perdre amb la satisfacció que segurament aquell agent de la POLICIA NACIONAL que l´hi havia disparat directament, tornaria a casa seva com un heroi.

(presentador) Un fort aplaudiment per a ell....
Seguidament desvetllarem el guanyador del trofeu «fast and fúrios»
El guanyador és..... Pere Reprís!

(veu en off) En Pere sense rumiar-ho va llençar-se davant d’un vehicle de la BRIMO , amb l’intenció de mostrar com els «nostres» agents també són uns espases en la molt reconeguda i espectacular maniobra coneguda com el «carrusel» prohibida en molts països avançats, per el risc de mareig del conductor. En Pere no va dubtar en trencar-se el maluc, la mandíbula i tres costelles per tal que aquell agent pugues mostrar la seva valenta maniobra.

(presentador) Rep el guardó la seva mare, ja que en Pere encara gaudeix d’una còmode estada a l’hospital, un fort aplaudiment....
Continuem amb el lliurament de premis, ara és el torn de Paula Blau que estat premiada amb el trofeu «Goma tova»

(veu en off) La Paula no volia ser menys que els seus company guardonats, i amb un acte de pur altruisme va posar el seu cos per poder rebre un projectil de FOAM al pit esquerre. Segons va declarar als metges del SEM «Perdre un mugró no és res, comparat amb la valentia del Mosso que va disparar desde una furgoneta en marxa amb el risc que això comporta per l’agent»

(presentador) Gràcies Paula ets un exemple per a totes les dones i homes d’aquest país, un fort aplaudiment per ella!
Per finalitzar l’acte entregarem l’últim trofeu però no per això menys important.... «la bastonada de platí» Aquest honor el rebrà en...... Mingo Garrotada!

(veu en off) La avançada edat d’en Mingo que demà en fa 72, no va ser impediment per fer donació del seu ja adolorit cos, perquè la POLICIA NACIONAL pogués mostrat la seva habilitat amb la porra, l’escut i com no, les botes de puntera reforçada. En Mingo veient que el jovent marxava i no volia col·laborar va decidir prestar-se perquè aquests honorables i valents agents mostressin gran part del seu bonic repertori de cops i vexacions, tot un espectacle!

(presentador) Disculpeu però en Mingo no ha pogut assistir una complicació renal i hepàtica de caire desconegut, el rebrà a títol pòstum. Un aplaudiment....
Bé fins aquí els premis d’avui, hi recordeu Els vostres blaus, les vostres ferides , pèrdua de membres i fins i tot la vida, fan possible que les forces de seguretat puguin ser condecorades amb tots els honors.
Fins aviat gamarussos!!!!

Tot el meu suport i escalf a tots aquells que han patit la "valentía" dels cossos de INseguretat. 
NI OBLIT NI PERDÓ


dijous, 12 d’octubre del 2017


Si, estoy confuso muy confuso, es más casi podria decirse que atónito. La razón de tanta incertidumbre a sido la palabra español, y ahora os estareis preguntando porqué. Todo viene de una duda que siempre he tenido sobre la palabra español, a mi humilde entender yo creia que esa palabra englobava a todo lo referente a España, siendo así no seria una estupidez pensar que los idiomas catalán, gallego y euskera entraran en ese saco, y la verdad después de hacer un simple ejercicio de búsqueda en la web de la R.A.E aún estoy más confuso si cabe.
Para empezar he buscado el significado de español y este es el resultado:
español, la.
(Del prov. espaignol, y este del lat. mediev. Hispaniŏlus, de Hispania, España).
1. adj. Natural de España. U. t. c. s.
2. adj. Perteneciente o relativo a este país de Europa.
3. m. Lengua común de España y de muchas naciones de América, hablada también como propia en otras partes del mundo.
a la ~.
1. loc. adv. Al uso de España.


Como podeis ver en el punto 2 mi teoria no va mal encaminada, aunque el punto 3 me da que pensar ya que no hace referencia al castellano, primero me fijo de donde procede la palabra y como todos sabemos viene de Hispania, es aquí donde la cosa se enrarece. Busco Hispania y el resultado es...


La palabra hispania no está registrada en el Diccionario. Las que se muestran a continuación tienen formas con una escritura cercana.
Vaya es un poco raro pero hago caso y busco hispano.

hispano, na.
(Del lat. Hispānus).
1. adj. Perteneciente o relativo a Hispania.
2. adj. español. Apl. a pers.u. t. c. s.
3. adj. Perteneciente o relativo a las naciones de Hispanoamérica.
4. adj. Perteneciente o relativo a la población de origen hispanoamericano que vive en los Estados Unidos de América.
5. m. y f. Persona de ese origen que vive en los Estados Unidos de América.


¡Coño! Otra vez sale Hispania, como no me aclara el término me acojo a lo que me enseñaron, es decir que es el nombre que los fenicios y romanos le daban a la península, no digo iberica porque eso viene de los griegos. O sea que hispano seria todo aquel que vive en la antigua Hispania incluidos portugueses, pero no,según el diccionario solo es hispano el que vive en la actual España ,en naciones Hispanoamericanas o incluso estadounidenses con origen hispanoamericano, en resumen un señor nacido en Estados Unidos con padres mexicanos, es más hispano que Viriato.

Para sostener este evidente error se "acojen" a un término que en esencia es lo mismo que hispano, y es como no Ibérico. Esta palabra si engloba a todos los habitantes de la península incluidos portugueses, que trasladado al otro lado del charco se convierte en Iberoamericanos.

La verdad es que solo esto ya da para una buena discusión, pero aún me queda una duda si el español es la lengua común, decir que en estos momentos escribo en castellano no seria correcto ¿o si ? Hay que salir de dudas volvamos al diccionario.





castellano, na.
(Del lat. Castellānus).
1. adj. Natural de Castilla. U. t. c. s.
2. adj. Perteneciente o relativo a esta región de España.
3. adj. Dicho de una gallina: De cierta variedad negra muy ponedora.
4. m. Lengua española, especialmente cuando se quiere introducir una distinción respecto a otras lenguas habladas también como propias en España.
5. m. Dialecto románico nacido en Castilla la Vieja, del que tuvo su origen la lengua española.
6. m. Variedad de la lengua española hablada modernamente en Castilla la Vieja.
7. m. Señor de un castillo.
8. m. Alcaide o gobernador de un castillo.
9. m. lanza (‖ hombre de armas provisto de dos cabalgaduras).
10. m. Cierta moneda de oro castellana de la Edad Media.
11. m. Cincuentava parte del marco oro, equivalente a ocho tomines o a unos 46 dg.
12. m. coloq. Ál. Viento sur.
13. f. Señora de un castillo.
14. f. Mujer del castellano (‖ señor de un castillo).
15. f. Copla de cuatro versos de romance octosílabo.
castellana de oro.
1. f. castellano (‖ moneda de oro de la Edad Media).
 V.

¡Madre mia! Ahora si estoy liado. Miremos los puntos 4, 5 y 6 ¿Puede un idioma ser tantas cosas? Es español, pero a la vez un antiguo dialecto romànico y lo más curioso, una variedad moderna de la lengua española hablada en un cierto territorio. Haber si nos aclaramos o es el origen del español o es una variedad moderna del español, todo no puede ser, aún diré mas ¿Si España tiene como propias otras lenguas porqué el castellano es el único considerado español?

¡Vaya tela! Como yo soy catalán no puedo evitar hacer una última consulta ¿Que dirá el diccionario de mi querido idioma?

catalán, na.
1. adj. Natural de Cataluña. U. t. c. s.
2. adj. Perteneciente o relativo a este antiguo principado, hoy comunidad autónoma de España.
3. m. Lengua romance vernácula que se habla en Cataluña y en otros dominios de la antigua Corona de Aragón.

Como soy un hombre poco cultivado busco vernáculo


vernáculo, la.
(Del lat. vernacŭlus).
1. adj. Dicho especialmente del idioma o lengua: Doméstico, nativo, de nuestra casa o país.

Esto si que es una sorpresa con mayúsculas, resulta que mi querido idioma no es ni una variante y mucho menos un dialecto, es el idioma propio de un país y se habla también en otros territorios que no eran España en su origen.

Cada cual sacará sus conclusiones, la mia es que no todo en España es considerado español, y a su vez no todos los españoles nos sentimos de España. Aunque alguno sostenga que el idioma español ha sido una herramienta de cohesión, la cruda realidad es que la han usado como un arma de dominación y pertenencia.

La sobervia de considerar a los miles de indigenas americanos HISPANOS demuestra mi teoria, puede que sean "españolofobos" o "hispanohablantes" pero nunca hispanos o hijos de la "madre patria". Y si hablamos en términos domésticos la definición de la lengua catalana refuerza mi visión, debido a que si se la considerara un bien español la definición seria la siguiente:

Lengua romance española (me remito al punto 2 de su definición) vernácula de Cataluña, y antiguos territorios de la corona de Aragón.

Como podeis ver he omitido hablada, ya que no solo es hablada, también es escrita con normas propias, en resumen un idioma.

Toda esta disertación es para defender una posible cooficialidad del castellano en una Catalunya independiente, con el peligro que eso conlleva para el catalán y su supervivencia. Debemos anteponer el puritanismo a la realidad de nuestro futuro país, no debemos olvidar las raices del país, pero tampoco negar las aportaciones que han enriquecido nuestro presente. El bilingüismo natural es un privilegio poco apreciado, y me niego a privar a mis nietos de tal maravilla que una sociedad plural y una premiada educación catalana ha conseguido.












































dijous, 19 de febrer del 2015

¡EN QUE LIO ME HE METIDO!



Sí, estoy confuso muy confuso, es más casi podría decirse que atónito. La razón de tanta incertidumbre ha sido la palabra español, y ahora os estaréis preguntando porqué. Todo viene de una duda que siempre he tenido sobre la palabra español, a mi humilde entender yo creía que esa palabra englobaba a todo lo referente a España, siendo así no sería una estupidez pensar que los idiomas catalán, gallego y euskera entraran en ese saco, pero la verdad es que después de hacer un simple ejercicio de búsqueda en la web de la R.A.E aún estoy más confuso si cabe.
Para empezar he buscado el significado de español y este es el resultado:
español, la.
(Del prov. espaignol, y este del lat. mediev. Hispaniŏlus, de Hispania, España).
1. adj. Natural de España. U. t. c. s.
2. adj. Perteneciente o relativo a este país de Europa.
3. m. Lengua común de España y de muchas naciones de América, hablada también como propia en otras partes del mundo.
a la ~.
1. loc. adv. Al uso de España.


Como podéis ver en el punto 2 mi teoría no va mal encaminada, aunque el punto 3 me da que pensar ya que no hace referencia al castellano, primero me fijo de donde procede la palabra, como todos sabemos viene de Hispania, es aquí donde la cosa se enrarece. Busco Hispania y el resultado es...


La palabra hispania no está registrada en el Diccionario. Las que se muestran a continuación tienen formas con una escritura cercana.
Vaya es un poco raro pero hago caso y busco hispano.

hispano, na.
(Del lat. Hispānus).
1. adj. Perteneciente o relativo a Hispania.
2. adj. español. Apl. a pers.u. t. c. s.
3. adj. Perteneciente o relativo a las naciones de Hispanoamérica.
4. adj. Perteneciente o relativo a la población de origen hispanoamericano que vive en los Estados Unidos de América.
5. m. y f. Persona de ese origen que vive en los Estados Unidos de América.


¡Coño! Otra vez sale Hispania, como no me aclara el término me acojo a lo que me enseñaron, es decir que es el nombre que los fenicios y romanos le daban a la península, no digo ibérica porque eso viene de los griegos. O sea que hispano seria todo aquel que vive en la antigua Hispania incluidos portugueses, pero no, según el diccionario solo es hispano el que vive en la actual España ,en naciones Hispanoamericanas o incluso estadounidenses con origen hispanoamericano, en resumen un señor nacido en Estados Unidos con padres mexicanos, es más hispano que Viriato.

Para sostener este evidente error se "acogen" a un término que en esencia es lo mismo que hispano, y es como no Ibérico. Esta palabra si engloba a todos los habitantes de la península incluidos portugueses, que trasladado al otro lado del charco se convierte en Iberoamericanos.

La verdad es que solo esto ya da para una buena discusión, pero aún me queda una duda si el español es la lengua común, decir que en estos momentos escribo en castellano no sería correcto ¿o sí ? Hay que salir de dudas volvamos al diccionario.





castellano, na.
(Del lat. Castellānus).
1. adj. Natural de Castilla. U. t. c. s.
2. adj. Perteneciente o relativo a esta región de España.
3. adj. Dicho de una gallina: De cierta variedad negra muy ponedora.
4. m. Lengua española, especialmente cuando se quiere introducir una distinción respecto a otras lenguas habladas también como propias en España.
5. m. Dialecto románico nacido en Castilla la Vieja, del que tuvo su origen la lengua española.
6. m. Variedad de la lengua española hablada modernamente en Castilla la Vieja.
7. m. Señor de un castillo.
8. m. Alcaide o gobernador de un castillo.
9. m. lanza (‖ hombre de armas provisto de dos cabalgaduras).
10. m. Cierta moneda de oro castellana de la Edad Media.
11. m. Cincuentava parte del marco oro, equivalente a ocho tomines o a unos 46 dg.
12. m. coloq. Ál. Viento sur.
13. f. Señora de un castillo.
14. f. Mujer del castellano (‖ señor de un castillo).
15. f. Copla de cuatro versos de romance octosílabo.
castellana de oro.
1. f. castellano (‖ moneda de oro de la Edad Media).
 V.
¡Madre mía! Ahora si estoy liado. Miremos los puntos 4, 5 y 6 ¿Puede un idioma ser tantas cosas? Es español, pero a la vez un antiguo dialecto románico y lo más curioso, una variedad moderna de la lengua española hablada en un cierto territorio. A ver si nos aclaramos o es el origen del español o es una variedad moderna del español, todo no puede ser, aún diré mas ¿Si España tiene como propias otras lenguas porqué el castellano es el único considerado español?

¡Vaya tela! Como yo soy catalán no puedo evitar hacer una última consulta ¿Que dirá el diccionario de mi querido idioma?

catalán, na.
1. adj. Natural de Cataluña. U. t. c. s.
2. adj. Perteneciente o relativo a este antiguo principado, hoy comunidad autónoma de España.
3. m. Lengua romance vernácula que se habla en Cataluña y en otros dominios de la antigua Corona de Aragón.

Como soy un hombre poco cultivado busco vernáculo


vernáculo, la.
(Del lat. vernacŭlus).
1. adj. Dicho especialmente del idioma o lengua: Doméstico, nativo, de nuestra casa o país.

Esto sí que es una sorpresa con mayúsculas, resulta que mi querido idioma no es ni una variante y mucho menos un dialecto, es el idioma propio de un país y se habla también en otros territorios que no eran España en su origen.

Cada cual sacará sus conclusiones, la mía es que no todo en España es considerado español, y a su vez no todos los españoles nos sentimos de España. Aunque alguno sostenga que el idioma español ha sido una herramienta de cohesión, la cruda realidad es que la han usado como un arma de dominación y pertenencia.

La soberbia de considerar a los miles de indígenas americanos HISPANOS demuestra mi teoría, puede que sean "españolofobos" o "hispanohablantes" pero nunca hispanos o hijos de la "madre patria". Y si hablamos en términos domésticos la definición de la lengua catalana refuerza mi visión, debido a que si se la considerara un bien español la definición sería la siguiente:

Lengua romance española (me remito al punto 2 de su definición) vernácula de Cataluña, y antiguos territorios de la corona de Aragón.

Como podéis ver he omitido hablada, ya que no solo es hablada, también es escrita con normas propias, en resumen un idioma.

Toda esta disertación es para defender una posible cooficialidad del castellano en una Catalunya independiente, con el peligro que eso conlleva para el catalán y su supervivencia. Debemos anteponer el puritanismo a la realidad de nuestro futuro país, no debemos olvidar las raíces del país, pero tampoco negar las aportaciones que han enriquecido nuestro presente. El bilingüismo natural es un privilegio poco apreciado, y me niego a privar a mis nietos de tal maravilla que una sociedad plural y una premiada educación han conseguido.



dilluns, 10 de novembre del 2014



                                            9-N





Feia molts dies que havia abandonat el bloc, suposo que ja em repetia massa en les meves reflexions, hi havia convertit el procés sobiranista en el tema exclusiu. La veritat és que he tocat el tema amb  variades perspectives, ja sigui responent cartes, opinant de programes televisius o simplement donant el meu punt de vista personal, però avui tinc la necessitat d'expressar les sensacions i reflexions d'una data a Catalunya que crec que serà històrica, el 9 de Novembre del 2014.

Potser la cosa més curiosa que vaig experimentar, va ser la sensació de que votava per primer cop, la qual cosa no era veritat, però la forta campanya de l'estat central i altres formacions polítiques i socials de que estava fent quelcom prohibit o tabú, va fer que sorgís aquesta mena de sentiment miratge. L'altre moment intens va estar quan la meva filla de disset anys votava per primer cop, i no per una opció política era per la creació d'un nou país.

Les converses a les portes de l'institut amb variades opinions i punts de vista, que bàsicament venien de la gent del "SI-SI", també em varen fer veure que som gent amb criteri, i  malgrat que desitgem el mateix som heterogenis i no un grapat de xais com alguns pretenen presentar-nos. Una de les coses que jo defensava era que hi hagués una representació prou significativa del "NO" en les votacions, això voldria dir que ells tampoc formaven part de l'altre ramat, i mira per on un 4.55% va votar NO.

 Si ja ho sé oblido el 10% del "SI-NO"  però aquests mereixen menció a part, evidentment no aquests 200.000 i escaig que varen votar, més aviat als moltíssims federalistes que segons el meu punt de vista estan confusos. Si, crec que estan perduts, creuen en una opció legítima i fins tot perquè no dir-ho més realitzable a dia d'avui, però ho volen aconseguir d'una forma com a mínim curiosa. Els independentistes busquem un país propi on podem decidir el nostre rumb com a poble i negociar de tu a tu amb qualsevol estat. Els federalistes del PSC bàsicament busquen que Espanya ens atorgui l'estatus d'Estat amb la desavantatge negociadora que això suposa. Senyors primer esdevinguem Estat i després decidim que ens convé.

Tornem a la jornada en qüestió i en el que jo vaig percebre i observar. Una altre de les coses que em va sobtar va ser la quantitat de gent gran que va anar a votar, aquest fet havia de tenir una lectura positiva per força, però em vaig adonar que més aviat era una lectura de caire èpic. Una acció digne dels últims defensors de la Barcelona assetjada del 1714, que tot i sabent que no veurien mai la victòria la seva acció seria recordada i honorada per sempre més. Els nostres avis han viscut de tot i amb intensitat, cal que fem un esforç per dur a terme una revolució pacífica però intensa, que una nit plujosa ells varen somiar, un poble lliure per prendre les seves decisions.

Bé, un cop fetes les reflexions polítiques i emocionals caldria fer un anàlisi  dels nombres purs i durs. Està clar que no era un procés "normal" i que tothom fa la valoració com l'hi convé, però hi ha alguns aspectes que són evidents. El primer el civisme i la capacitat organitzativa del poble català, el segon la sorprenent participació en un acte tant estrany, i la tercera que malgrat la sorprenent resposta ciutadana, els nombres parlen per si sols, encara hi ha molta feina a fer si aspirem a ser un Estat lliure i sobirà. És imprescindible que partits polítics , entitats ciutadanes de tota classe, empresaris i sindicats , s'asseguin i assentin les bases del país que volem ser. No volem promeses electoralistes ni ideològiques, el poble reclama o jo almenys tenir clar on anem i com ho farem. Aquesta demanda l'escoltada amb moltes conversacions i discussions, i estic convençut que serà la que desequilibri la balança de manera clara. Ara ja sabem els greuges de seguir com estem, cal que clarifiquem el punt on volem arribar i la viabilitat real dels nostres anhels.

Potser un canvi així provoca cert vertigen o fins i tot por, però si ens proporcionem una fita assenyada, plural i factible, el poble català lluitarà i treballarà no només per arribar-hi, dons un cop assolida farem mans i mànigues per millorar-la. 




dimarts, 18 de febrer del 2014

ELS INCÒMODES D'ALBERT RIVERA.


Ja fa molt temps que intento entendre quina és la ideologia de formació política de Ciutadans, a quin sector de població aspira a representar i perquè atrau a segons quins sector.
 Personalment intento està informat de la vida política del meu país, i hi estigui o no d'acord faig els possibles per entendre les posicions d'uns i altres, però amb la gent de C,s no ho acabo de aconseguir. Sincerament se molt poc de les seves idees, bàsicament podria dir que són contraris a l'immersió en favor d'un model trilingüe a parts iguals, i busquen aconseguir un sistema electoral de llistes obertes, tret d'això i de que estan en contra d'una consulta no sabria que més dir, no els veig ni progressistes ni conservadors, ni tant sols lliberals com a vegades els presenten.
Com que no aconsegueixo etiquetar-los m'he fixa't quin tipus de gent els segueix i descobert una cosa que ja sabia; Els definiré com els incomodes, no per mi que quedi clar, incomodes amb si mateixos o també podria dir els des-ubicats . Perquè dic això, senzill tot seguit provaré d'explicar-ho sense ànim d'ofendre a ningú.

No cal ni dir-ho que Catalunya tenim una societat molt plural, on convivim ciutadans de origen divers tant de la península com d'altres països, però jo em fixaré amb un sector molt concret i alhora nombrós com són els fills d'aquells que un dia varen marxar de qualsevol regió d'Espanya per venir a Catalunya a guanyar-se les garrofes. En aquest sector també i podria incloure una part indeterminada de fills de parelles mixtes( Català/na amb un/a d'una altre regió d'Espanya) 

Aquest sector sol estar força confús, degut a que han nascut i viscut a Catalunya però han estat educats per la família en els valors i tradicions de regions molt diferents culturalment, en si això no és cap mal, és fins i tot lògic que els pares eduquin els seus fills com els han educat a ells, però això crea un "conflicte" d'identitat força curiós. Com és normal han rebut una educació docent on es transmet els valors i tradicions de Catalunya, al igual que a Galícia o Extremadura transmeten els seus, forma part de la conservació identitaria d'un poble. I vet aquí el problema.

I ara molts pensareu, quin problema hi ha? Amb molts casos cap, però amb molts altres, i en aquests ens centrarem, la falta de afecció a la terra. No coneixo cap aragonès, extremeny o andalús que no estigui orgullós de la seva terra, en canvi si coneixo molts catalans que en reneguen constantment, amb el detall que no poden dir que són andalusos, extremenys o aragonesos perquè seria mentir, així que es defineixen a ells mateixos com espanyols. Per això els anomeno els incòmodes, viuen en una terra on les seva tradició i cultura no la consideren seva, i proven de viure segons unes tradicions que mai han viscut realment. Dir que són espanyols els hi resulta el recurs més eficient, ja que no diuen cap mentida i alhora no s'auto-enganyen dient que són d'una altre regió que en prou feines han visitat.

Ben mirat la situació que he esmentat i aquest sentiment pot ser lògic, tothom qui més qui menys vol formar part d'un col.lectiu afí als seus valors i la seva situació personal, el que ja és més "greu" és que vulguin privar als seus fills d'aquesta afecció a la terra que els ha vist néixer a ells i els seus fills, ho trobo d'un egoisme pervers. No dic que alliçonin els seus fills en l'independentisme, però si en l'amor a la seva terra, cultura, llengua i costums, que vagin on vagin diguin amb orgull que són catalans, que es sentin cofois quant els reconeguin per el seu accent peculiar a la resta de l'estat espanyol, i a més que valorin i respectin els origens dels seus avis, ja que això els farà més tolerants, i si creuen en una Espanya unida em sembla bé , però que no diguin mai als seus fills que per ser-ho has de ser menys català. 

Per a mi aquest és el perfil majoritari del votant de C,s, a part dels que han perdut la fe en altres partits de caire estatal. Aquesta formació ha nascut per donar sentit a aquesta estranya